Coneissètz totes l’infèrn de Dante, un dels poèmas que compausan « La divina comèdia » escricha pel grand autor italian del sègle XIV. / Vous connaissez tous l’enfer de Dante, un des poèmes qui compose « la divine comédie » écrite par le grand auteur italien du XIVème siècle.

Avèm tanben nòstre « infèrn » dins Tarn. Es un dels quatre poèmas que compausan lo libre de Joan Calvèl « Las quatre fis de l’homé ». Las autras son : « La mort », « Lou jutjoment », « Lou paradís ».« L’infer » es una òda, un poèma liric, que compta 390 vèrses en occitan e 4 vèrses en latin. / Nous avons aussi notre «enfer» dans le Tarn. C’est un des quatre poèmes qui composent le livre de Jean Calvel « Les quatre fins de l’homme ». Les autres sont « La mort », « Le jugement », « Le paradis ». « L’enfer » est une ode, un poème lyrique, qui compte 390 vers en occitan et 4 vers en latin.

Infern1Mas qual es Joan Calvèl ? Es un curat de Busca, pas luènh de Graulhet, al començament del sègle XVIII. A escrich des cançons de nadal, des « nadalets », e un libre religiós, « Las quatre fins de l’òme » / Mais qui est Jean Calvel ? C’est un curé de Busque, près de Graulhet, au début du XVIIIème siècle. Il écrit des chants de Noël, des « nadalets », et un livre religieux « Les quatre fins de l’homme »

Cossí Calvèl vei l’infèrn ? Per el, l’infèrn es lo monde del dejós, un monde que se tròba sos tèrra. / Comment Calvel voit-il l’enfer ? Pour lui, l’enfer est le monde du dessous, un monde qui se trouve sous terre.

Lo tèxte presentat aicí es revirat en grafia modèrna per Gilbert Roumec.

Tant nos sèm elevats,
e que, duscas al cèl, sèm anats,
tant e mai, nos cal descendre,
en aval, duscas als infèrns,
que jos nòstres pès, son dobèrts.

E de que i a dins aquel infèrn  ?
Et qu’est-ce qu’il y a dans cet enfer ?

Non veiretz donc dins aquel luòc,
que pluèja, que rajòls de fuòc,
solpre alucat, pega brusenta,
romecs, ortics, cardons ponchuts,
mostres, sèrps, Dragons arputs.

L’infèrn es abans tot lo país del fuòc !
L’enfer est avant tout le pays du feu !
Getats dins un fuòc alucat,
que los Diables tenon bufat,
lo solpre, lo trebol, l’auratge,
tempèstas, grèlas, autres flèus
tronaires, fodres e carrèus,
tot aquò serà lor partatge,
tant que restaràn dins l’Infèrn,
L’infèrn es tanben una preson.
L’enfer est aussi une prison
… los maluroses damnats
sofrisson coma d’enrabiats,
dins los fèrs e dins las cadenas,
que los tenon dins lors prisons

Aquò’s fach, aqueles perduts,
se dins l’infèrn son descenduts,
non trobaràn pas una pòrta
per laquala pòscan sortir.

Calvèl fa pas una descripcion precisa des luòcs, coma Dante. Son poèma es bastit al torn de la sofrença dels damnats . / Calvel ne fait pas une description précise des lieux, comme Dante. Son poème est construit autour de la souffrance des damnés.
Per Calvèl, i a doas menas de sofrenças, el ditz dos torments : las sofrenças moralas, las sofrenças de l’anma, e las sofrenças fisicas, las sofrenças del còrs. /
Pour Calvel, il y a deux sortes de souffrances, il dit deux tourments : les souffrances morales, les souffrances de l’âme, et les souffrances physiques, les souffrances du corps.

Infern3

Calvèl comença per las sofrença moralas . E en primièr lo remòrs, aquel vèrm que rosega los damnats. / Calvel commence par les souffrances morales. En premier le remord, ce ver qui ronge les damnés.

totjorn rosegats d’aquel vèrm,
qu’incessament, sans resisténcia,
se noirirà de lor subsisténcia.
Aquel vèrm que los picarà,
e que jamai non morirà,
lor ten getats dins la memòria,
davant los uèlhs, dins lor esperit,
sens que jamai aja finit,
de lor vida, tota l’istòria.
Aquel importun enemic
que lor fa sentir, pic sus pic,
que de tot costat, los redòla,
los desespèra e los desòla.

La segonda sofrença morala es l’abséncia de Dieu, en infèrn. / La seconde souffrance morale est l’absence de Dieu

Nani, jamai pus, los damnats
al fuòc eternal condemnats,
pòdon pas esperar veire
ni lor Dieu, ni lor creatur,
e çò qu’augmenta lor malur,
es qu’es inutil de creire,
qu’un jorn vendrà, que lo veiràn
e, qu’alara, li prometràn
de far tota la peniténcia
que demandarà sa venjança.

Lo segond torment son las sofrenças fisicas. Los damnats sofrisson per lors cinc senses. L’infèrn es lo país del fuòc. E lo tocar es lo sens lo primièr tocat, se l’òm pòt dire. / Le second tourment, ce sont les souffrances physiques. Les damnés souffrent à travers leurs cinq sens. L’enfer est le pays du feu. Et le toucher est le sens premier touché, si l’on peut dire,

Aquelas mans, a l’avenir,
per elas non veiràn venir,
que de tisons totes empreses
d’aquel grand fuòc qu’es dins l’infèrn.
E quant elas serián de fèrre,
per los carbons qu’i seràn meses,
coma d’estopas brutlaràn,
tant que, dins aquel fuòc, seràn.
Aquí son totas las pomadas
qu’a n’aquelas mans son donadas.

Infern4

Lo gost es tanben tocat : lo fuòc balha set. / Le goût est également touché : le feu donne soif.

Aquel pòble qu’es reprovat,
d’absinta serà assadolat ;
aquò serà sa noiridura
e, de la font qu’el cercarà
una aiga de fèl sortirà,
a gròssas ondas, sens mesura.
D’aquí tendràn totjorn posat,
per téner de tira asagat,
lor gòrja, lor boca, lor lenga,
tanlèu que la set lor venga.

E l’odorat es mes a l’espròva. L’infèrn sentís pas bon ! / Et l’odorat est mis à l’épreuve. L’enfer ne sent pas bon !

Al luènh de las doças sentors,
el n’aurà que de pudentors.
Sos perfums, coma sas pomadas,
non sèrvon res que d’infeccions,
que d’eternalas corrupcions,
que de pudesinas formadas
per las negras exalacions,
que los Demònis, dins lors prisons,
de lor gola, tenon getadas
sus totas las anmas damnadas.

E ara, l’ausida. / Et maintenant, l’ouie.

A ! quand seretz dins los Infèrns,
entendretz ben d’autres concèrts.
Aquí n’ausiretz que blasfèmes,
que planhes,que malediccions,
que malurs, qu’abominacions
contra l’òme, contra Dieu el mèmes.
Aquí tot non restontirà
que del grand mal que sortirà
d’el fons d’una boca infectada
d’una anma que serà damnada.

Per acabar, la vista. / Pour finir, la vue.

Aqueles uèlhs, dins un abisme,
ont que n’i a que cruissiment de dents,
redoblaràn vòstres torments
e, s’avètz vist, lasses de veire,
sofriretz mai qu’òm non pòt creire.

Infern2Calvèl a definit un damnat tipe, un damnat modèle. Lo sona lo «maubes riche», lo marrit ric o lo maissant ric. / Calvel a defini un damné type, un damné modèle. Il l’appele le «maubés riche», le mauvais riche ou le méchant riche

Lo marrit ric, aquel maudit
qu’es, dins l’infèrn, ensebelit,
aquel crudèl, aquel barbare,
enemic de la caritat,
se’l es damnat, el es damnat
per n’aver pas fach a Lazare
una almòina, qu’a son portal,
li demandava coma cal,
e que tant solament esperava
las bricas qu’un gos solfinava.

E cossí Calvèl clava son poèma ? /  Et comment Calvel conclu-t-il son poème ?

Après tot aquò qu’avèm dich
e, qu’aicí vesèm per escrich,
que qualqu’un ara sosque
s’un jorn, el poirà demorar
dins un fuòc que devorarà,
sans qu’aquel fuòc jamai n’acabe
de devorar dins sas vapors,
dins sas eternalas ardors,
lo, qu’en blasfèmes, s’evapora
contra lo fuòc que lo devòra.

Lo manescrich de Joan Calvèl « Las quatre fis de l’home mésas daban sous els per lou conberti a Diu » se tròba a la mediatèca d’Albi. Es estat numerisat pel CIRDOC e se pòt telecargar sul site Occitanica, Mediatèca enciclopedica occitana http://www.occitanica.eu/index.php/fr/

Laisser un commentaire